Quan ens preguntaven, què vols ser de gran?

La resposta quan som nens és molt variada: pot ser des de cantant a model, futbolista o astronauta. El més atractiu per a un nen petit. També sol ser una resposta canviant doncs aprenem futurs diferents que ens convencen, com poden ser bomber, policia, infermera o el treball dels teus pares. En canvi, quan m’ho preguntaven a mi jo sempre responia el mateix: professora. Aquesta idea ja mai va sortir del meu cap i vaig decidir estudiar per dedicar-me al que més volia.

Com es va definir el meu somni en una vocació?

Volia ser professora i vaig començar a fer classes de repàs als meus propis companys mentre estudiava el batxillerat. Aquí va ser quan em vaig adonar que m’agradava. El resultat va ser molt emocionant. La confirmació dels meus somnis havia arribat. M’escoltaven, aprenien i els meus esforços donaven el seu fruit: els meus companys, els meus amics, els meus alumnes aprovaven les seves assignatures. Tots estàvem molt contents. Conclusió: valia per a això.

Professora, però de què…?

Vaig estudiar a Nova York i a Amsterdam (Holanda és un país bilingüe). Ja a Barcelona, al mateix temps que estudiava i em llicenciava a la Universitat Central, vaig aconseguir un treball en una empresa com a professora d’anglès. Volia fer classes a alumnes de batxillerat i, l’endemà de l’entrevista, hem van presentar dos grups que m’esperàven en un col·legi, un de segon de primària i un altre de P4. El repte era estimulant però, com aconsegueixes que quinze nens de 4 anys aprenguin anglès al mateix temps sense que sigui un caos total? Encara no tenia la resposta. No obstant això, es van succeir els mesos i l’experiència va ser genial. Els nens eren adorables i tot va anar d’allò més bé. Vaig gaudir molt amb ells. Ens compenetravem molt bé i els seus progressos em van deixar fascinada. Aquí va ser que vaig saber a què volia dedicar-me: a professora d’anglès d’infantil i primària. Mai abans m’havia sentit tan realitzada com ensenyar a aquests petitets que havien entrat en la meva vida. La sensació era tan gratificant que gens del que havia viscut es podia comparar. El més important sobretot és l’amor que t’ofereixen incondicionalment.
El que havia aconseguit era l’equació gairebé impossible, ser professora em donava el que més anhelem tots: la FELICITAT.

“Si crees en los sueños, ellos se crearán. El creer y el crear están a una lletra de distancia”

Albert Espinosa.

Després d’uns anys sé que podem fer-ho millor. A més de transmetre coneixements tenim l’oportunitat i el deure d’educar en uns valors que converteixin als nens en bones persones. Un pas darrere d’un altre, alumne per alumne, avui creant una empresa d’educació aportant el meu gra de sorra. Aquesta és, de moment, la meva missió.

Gràcies per compartir